A casa tenim una taula amb un parell de bancs de pedra, i per poder-hi tenir ombra hi ha una campsis que any rere any creix d’una manera desmesurada i fa que aquell trosset sigui fresquet i fantàstic al migdia, quan fa una calor brutal.
Aquests dies estan sortint totes les flors de la planta. He fet un seguiment dia a dia amb la càmera de fotos perquè veieu com van canviant a mida que passen les hores.
La campsis a la tardor perd totes les fulles i les flors, fa un merder de brutícia impressionant, però les branquetes que queden pelades són ideals per encendre el foc a la llar de foc en ple hivern. A la muntanya, tot s’aprofita. Durant la resta de l’any, no demana molt de temps, la humitat de l’hivern i el fred l’agunta perfectament, igual que la sequera de l’estiu. Una planta més que agraïda.
La del títol del post sóc jo… Una imatge val més que mil paraules… Aquestes 
