Com diria l’Ana, una amiga meva, “caen como plátanos”. Dimecres al vespre vaig cap a casa, cansada, agafo el camí amb la moto i… no puc passar. Ha caigut un arbre del veí al mig del camí. És cert que no és un pi de 30 metres com els que van caure a la ventada del mes de gener (aquí teniu les fotos d’aquell dia), però el resultat és el mateix, no es pot passar, el camí està tallat.
Cal tallar-lo per arribar amb la moto fins a casa, però no sóc capaç. L’home de la casa (je je, quina expressió) no hi és i jo no tinc nassos d’agafar la moto-serra i barallar-me amb l’arbre. Sóc molt patosa i encara faria una desgràcia. La moto ha dormit lluny de casa i aquest matí hem de trucar a l’amo de la parcel·la de l’arbre caigut perquè hi posi remei. Seguiremos informando.
La del títol del post sóc jo… Una imatge val més que mil paraules… Aquestes 
