El dia a dia de la flor

A casa tenim una taula amb un parell de bancs de pedra, i per poder-hi tenir ombra hi ha una campsis que any rere any creix d’una manera desmesurada i fa que aquell trosset sigui fresquet i fantàstic al migdia, quan fa una calor brutal.

Aquests dies estan sortint totes les flors de la planta. He fet un seguiment dia a dia amb la càmera de fotos perquè veieu com van canviant a mida que passen les hores.

La campsis a la tardor perd totes les fulles i les flors, fa un merder de brutícia impressionant, però les branquetes que queden pelades són ideals per encendre el foc a la llar de foc en ple hivern. A la muntanya, tot s’aprofita. Durant la resta de l’any, no demana molt de temps, la humitat de l’hivern i el fred l’agunta perfectament, igual que la sequera de l’estiu. Una planta més que agraïda.

Arbre a terra!

Com diria  l’Ana, una amiga meva, “caen como plátanos”. Dimecres al vespre vaig cap a casa, cansada, agafo el camí amb la moto i… no puc passar. Ha caigut un arbre del veí al mig del camí. És cert que no és un pi de 30 metres com els que van  caure a la ventada del mes de gener (aquí teniu les fotos d’aquell dia), però el resultat és el mateix, no es pot passar, el camí està tallat.

Cal tallar-lo per arribar amb la moto fins a casa, però no sóc capaç. L’home de la casa (je je, quina expressió) no hi és i jo no tinc nassos d’agafar la moto-serra i barallar-me amb l’arbre. Sóc molt patosa i encara faria una desgràcia. La moto ha dormit lluny de casa i aquest matí hem de trucar a l’amo de la parcel·la de l’arbre caigut perquè hi posi remei. Seguiremos informando.

Les nostres cireres

Sí, són les cireres del nostre cirerer! Aquest any n’hem pogut menjar! Com es veu a la foto, els ocells han estat més ràpids que nosaltres i ja s’havien fotut el banquet quan nosaltres vam anar a collir-les. De totes maneres, un gust menjar cireres del teu arbre. Són de les àcides i dures. A mi, la veritat, m’agraden més les picotes, carnoses i més fosques i dolces, però bé, fa molta il.lusió.

L’any passat no en vam poder menjar. Just quan van sortir les flors, que després es converteixen en les cireres, va venir una setmana de pluja i vent brutal i tot se’n va anar a fer punyetes. No en va quedar ni una. Aquest any, el final d’hivern i la primavera han estat plujosos però no salvatges i el senyor cirerer ha pogut donar fruits. L’any que ve, correrem més que els ocells.

Assassina de clavellines

La del títol del post sóc jo… Una imatge val més que mil paraules… Aquestes clavellines que veieu a l’esquerra fa un parell de setmanes estaven precioses, tenien mil flors i donava gust de veure-les. A més, totes han sobreviscut a l’hivern, que ha sigut força fred i s’ha endut un munt de plantes pel davant. Doncs bé, de sobte, les pobres fan aquesta pinta tan fastigosa. Hem anat a consultar el nostre noi-garden de capçalera (una joia de paio) i ens ha dit que tot pinta que les hem regat massa. Hem ofegat les clavellines!!!

La gran esperança blanca

Acabem de plantar fa pocs dies aquesta estupenda planta d’Aloe vera.  Ella té la missió de ser la solució a totes les maleïdes picors que provoquen els mosquits tigre (sí, ja són aquí). Només cal tallar una de les fulles de fora. Deixa anar una mena de gelatina mucosa (sí, és una mica fastigós), però que alleuja a l’instant qualsevol picor. Es pot guardar la fulla a la nevera fins que s’acabi. Encara no ho hem provat amb la nostra planta, però l’estiu passat una amiga ens en va donar després d’un atac fulminant de mosquits i va ser miraculós. Té més propietats que aquesta. En aquesta pàgina n’expliquen els usos medicinals (cremades, talls, ferides, picadures d’insectes, etc.) i els usos cosmètics.

De la ciutat a la muntanya

Bé, com també podeu llegir a l’apartat Què és això?, aquest blog comença amb la intenció d’anar recollint les experiències de viure envoltada de natura. Vivim a Collserola, al costat mateix de Barcelona, però al bell mig de la muntanya. Al voltant tenim arbres a dojo i a casa, molt espai per experimentar i viure el dia a dia de les plantes, flors, hort, etc. Fa poc més de dos anys que visc en aquesta casa i encara em quedo amb la boca oberta descobrint coses noves, m’equivoco triant certes plantes i es moron de fred o claor, en rego massa algunes i les pobres queden ofegades, per no entrar en el tema de l’hort o el desconegut món de “toca podar els arbres”… Vaja, una urbanita reciclada a qui encara li queda molt per aprendre.